Javier Jerez-Roig, professor de Fisioteràpiai coordinador del grup M3O de la UVic-UCC; Eduard Minobes Molina, director del Departament de Ciències de la Salut Bàsiques, professor agregat de Fisioteràpia i investigador del grup M3O de la UVic-UCC; Meltem Yildirim, investigadora del grup de recerca M3O de la UVic-UCC; Montse Romero-Mas, Relacions Internacionals i Salut Digital de la FCSB i investigadora del grup M3O de la UVic-UCC; Pau Moreno Martin, investigador del grup de recerca M3O de la UVic-UCC; Sandra Rierola Fochs, investigadora del grup de recerca M3O de la UVic-UCC i professora del grau en Fisioteràpia; Vinicius Rosa de Oliveira, professor associat a la UVic-UCC i investigador del grup de recerca M3O de la UVic-UCC. La població de residents geriàtrics s'ha tornat cada vegada més complexa i dependent en els últims anys, i aquesta tendència no sembla que vagi a canviar a curt o mitjà termini. La fragilitat dels residents comporta diversos problemes de salut, entre ells la incontinència urinària, un de les grans síndromes geriàtriques. Malgrat el seu important impacte, agreujat durant la pandèmia, tant residents com professionals solen obviar el tema i fins i tot desconèixer com tractar-lo. La incontinència urinària afecta a entre un 50 i un 80% de les persones majors que viuen en residències geriàtriques. S'associa amb diversos problemes físics (declivi funcional, úlceres per pressió, caigudes, infeccions), cognitius (demència) i psicosocials (limitació d'activitats i relacions, depressió). Les causes de la incontinència urinària són diverses i inclouen la feblesa dels músculs del sòl pelvià i la disfunció neurològica. En les persones majors, la incontinència d'urgència és la seva forma més freqüent i consisteix en pèrdues d'orina associades al desig imperiós d'anar al bany, provocades per la contractilitat augmentada de la bufeta. A més, els problemes de pròstata, freqüents en homes, poden provocar incontinència. En residències geriàtriques, la incapacitat cognitiva i funcional pot provocar el que s'ha denominat “incontinència funcional”. En aquests casos els residents poden conservar la continència, però la falta de personal per a ajudar en les transferències al bany acaba incitant a la micció fora del servei i, finalment, la incontinència establerta. Malgrat el seu impacte, el problema tendeix a silenciar-se o a no tractar-se. Les persones que ho sofreixen a vegades no ho expressen per vergonya, ho consideren un aspecte normal de l'envelliment i fins i tot pensen que no té solució. A més, els professionals tendeixen a tenir una formació insuficient i a considerar-ho un tema poc motivador. De fet, la gestió de la incontinència urinària en les residències sol basar-se tan sols en la contenció passiva mitjançant l'ús de productes absorbents (sobretot bolquers). Com solucionar la incontinència en residents geriàtrics? Per a un problema complex i multifactorial com aquest es recomana la combinació de diverses estratègies terapèutiques. L'entrenament de la musculatura pelviana mitjançant exercicis de Kegel resulta efectiu. Es recomana la supervisió d'un fisioterapeuta per a aconseguir una adequada contracció del sòl pelvià i també pot ajudar l'ús de la biorretroalimentación o electroestimulació. Malgrat la seva efectivitat, aquest tipus d'exercicis es troben limitats per l'adherència als mateixos i també quan la persona major presenta problemes cognitius. La combinació d'aquesta mena d'exercicis amb intervencions nutricionals (distribució de la ingesta de líquids, evitar cafeïna) i de mobilitat general sembla ser encara més efectiva. En residències geriàtriques, les estratègies comportamentals assistides per un cuidador o professionals resulten útils. Per exemple, l'entrenament de la bufeta consisteix a establir un horari determinat de micció, començant amb una major freqüència i, a mesura que la persona major aprèn a reprimir el desig d'orinar, l'interval s'allarga gradualment fins a les dues o tres hores. En el buidatge motivat es pregunta al resident si té ganes d'orinar i, si fos necessari, se li assisteix per a anar al bany. Aquest tipus de tècniques es poden complementar amb l'ús d'un diari miccional que contempli la rutina urinària. Malgrat la seva demostrada efectivitat, aquest tipus d'estratègies s'apliquen en una minoria de residents, per desconeixement o pel temps que requereix per part dels professionals. L'educació del pacient també exerceix un paper important. Per exemple, per a evitar possibles pèrdues d'orina associades al símptoma d'urgència, es pot explicar a la persona major que la realització de cinc contraccions del sòl pelvià poden disminuir el desig d'orinar i així aconseguir anar al bany amb calma. L'ús de fàrmacs encara no ha demostrat evidència robusta i pot provocar efectes adversos. Per tant, no sembla ser la solució, almenys en l'actualitat. Algunes de les principals barreres per a la gestió efectiva de la incontinència en l'àmbit residencial són la falta de personal capacitat i de temps per a atendre els residents a causa de les seves altes càrregues de treball. A més, aquest pla de formació ha d'incloure mètodes de comunicació perquè els professionals puguin fomentar la confiança en els residents, permetent-los parlar obertament sobre la incontinència sense tenir la preocupació de ser jutjats. Per tant, és fonamental millorar la formació del personal en el maneig de la incontinència urinària, així com proporcionar recursos adequats per a garantir que els professionals de la salut tinguin el temps i els mitjans per a proporcionar una atenció adequada als residents. Reptes i línies de futur Malgrat la varietat de solucions, encara hi ha molt a aprendre en aquest camp, en general poc estudiat. Els avanços tecnològics i els recursos humans són dues àrees fonamentals de desenvolupament futur en el maneig de la incontinència urinària. Enfocaments innovadors com l'ultrasò o sensors d'humitat poden emprar-se per a complementar els enfocaments tradicionals, però encara no s'ha trobat una solució eficient. És important proporcionar una bona capacitació als professionals, així com finançament adequat per a les residències geriàtriques, amb la finalitat de millorar la qualitat de vida dels residents i reduir l'impacte d'aquesta afecció en el seu benestar. La gestió efectiva d'aquest problema requereix un enfocament multidisciplinari que involucri a professionals de la salut, residents, famílies i altres membres de l'equip de cures. Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Llegeix-ne la versió original.