Pilar Godayol, coordinadora del Grup d'Estudis de Gènere: Traducció, Literatura, Història i Comunicació (GETLIHC), i catedràtica de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la UVic-UCC.

La teoria feminista té segles d'antiguitat. Encara que, en general, la primera ona del feminisme se situa durant el moviment sufragista, no hem d'oblidar la lluita d'algunes mares simbòliques precursores per defensar els seus drets literaris i ciutadans.

La italiana Christine de Pizan és la primera escriptora professional de la història i el seu llibre La ciutat de les dames (La vaig citar donis femmes) és la primera utopia feminista de tots els temps.

Què és la querella de les dones?
Escrita entre desembre de 1404 i abril de 1405, La ciutat de les dames sorgeix en el context de la polèmica de la querella de les dones (querelle des femmes). Nascuda a Europa a la fi del segle XIV, i perdurant fins a la Revolució Francesa, la querella de les dones va ser un debat literari sobre les relacions d'i entre els sexes, així com sobre el valor de les dones i del femení, que es va manifestar públicament en tertúlies i múltiples escrits a l'Europa medieval.

En general qüestionava la dignitat de les dones i la seva capacitat intel·lectual. Va sorgir com un diàleg entre homes escriptors, fins que a principis del segle XV va aparèixer en escena Christine de Pizan. Ella va ser la primera escriptora que va participar de manera pública en aquesta polèmica. A La Ciutat de les dames, Pizan va defensar la capacitat intel·lectual de les dones i el seu dret a accedir a la universitat i la política.

Després de Christine de Pizan, la querella de les dones es va disseminar. Altres representants destacades en el debat van ser Lady Mary Chudleigh, Judith Drake i Constantia Munda a Anglaterra, Lucrezia Marinella i Laura Terracina a Itàlia, i Marie de Romieu i Marie de Gournay a França.

D'on venia Christine de Pizan?
Nascuda a Venècia en 1364, filla de l'astròleg i físic Tommaso dona Pizzano, Christine de Pizan va abandonar les terres italianes de petita, quan el pare es va convertir en conseller de Carles V de Valois i va instal·lar a la família a París. El rei no sols li va proporcionar un habitatge luxós i una renda important, sinó que li va concedir el privilegi que la seva filla fos educada com una princesa.

En 1379, als quinze anys, Christine de Pizan es va casar amb Étienne Castel, de vint-i-quatre, noble que acabava de guanyar el càrrec de notari del rei. En 1389 la pesta es va emportar al marit de Pizan i la va deixar vídua amb vint-i-cinc anys, tres criatures, una mare i una neboda al seu càrrec, i en una situació econòmica desesperant.

Pizan va iniciar la seva carrera literària amb l'objectiu d'aconseguir recursos per a la seva família. La seva producció, que abasta tres dècades, és abundant i variada: centenars de poemes i epístoles, biografies, com la de Carles V (1404) i la de Juana d'Arc (1429), obres memorialísticas i tractats de filosofia, d'instrucció moral i de política. En total va arribar a escriure cinquanta-cinc llibres.

A més, cal afegir les relacionades amb la temàtica de les dones i els seus drets, que va culminar amb la publicació en 1405 de la primera utopia feminista de tots els temps: La ciutat de les dames. Amb l'esclat de la guerra civil a França, en 1412 Pizan va fugir de París i es va refugiar en el convent de Poissy fins als últims dies. Va morir en 1430, a l'edat de seixanta-sis anys.                                                                                                                         

Una utopia revolucionària
La ciutat de les dames sorgeix en resposta al tractat misogin del segle XIII Les Lamentacions de Matheôle, poema llatí escrit pel clergue Matheolus i traduït al francès a la fi del segle XIV per Jean Le Fèvre de Ressons, en el qual es ratlla a les dones de mentideres, lujuriosas i desobedients.

La ciutat de les dames relata la trobada de l'autora amb tres altes dames, la Raó, la Rectitud i la Justícia, a les quals pregunta qüestions referents al menyspreu que els homes senten per les dones. Les respostes de les dames rebaten els arguments sexistes i androcèntrics amb exemples mitològics i històrics de múltiples dones cultes, valentes i virtuoses.

Paral·lelament al diàleg, a iniciativa de les tres dames i amb la complicitat de l'autora, construeixen una ciutat amb l'objectiu de ser habitada únicament pel sexe femení.

Pizan concep la ciutat com un espai de sororitat, que es construeix en tres etapes, coincidents amb les tres parts del llibre. En la primera, la Raó ajuda l'autora a aixecar els murs i a tancar les fortificacions de la ciutat. Així mateix, les tres dames i Pizan conversen obertament sobre alguns temes, entre els quals destaquen el fet de reivindicar l'escriptura com un mirall de la veritat, la maduresa del jo femení com a entitat social i política i la transcendent importància que les dones tinguin accés a l'educació perquè puguin triar lliurement.

En la segona, la Rectitud assisteix a Pizan per a erigir les cases, els edificis i els temples. L'escriptora també li pregunta si és veritat que són les dones les que converteixen l'estat del matrimoni en tan difícil càrrega de suportar. La Rectitud recorda exemples de dones que van estimar profundament als seus marits, que van ser discretes, fidels i excel·lents conselleres: la reina Hipsicrata, l'emperadriu Triaria, la reina Àrtemis, la noble Agripina, etc.

En la tercera, la Justícia li empara en la construcció de les cobertes i les teulades i en l'elecció de les dones il·lustres que l'habitaran. Conduïdes per la Mare de Déu, li segueixen altres santes i verges màrtirs.

Les dues primeres parts, més llargues, tenen un plantejament més clàssic i històric. L'última, més breu i de recapitulació, és clarament de base cristiana.

Com la ciutat imaginària de Plató en la República o la de sant Agustí a La ciutat de Déu, Pizan situa el llibre en un lloc físic i simbòlic governat per dones que representa alegóricamente el restabliment dels antics matriarcats.

En definitiva, La ciutat de les dames es presenta com la primera “ginecotopía”: “Un espai propi on poder viure en pau sense la misogínia dominant, amb les manifestacions de la pròpia cultura, amb una genealogia femenina que justifica i protegeix el benestar de les dones i promou i respecta les diferències”. Amb La ciutat de les dames, Pizan s'avança més d'un segle a la celebrada Utopia de Thomas More, publicada en 1516.

Amb Marie de Gournay, Olympe de Gouges o Mary Wollstonecraft, Christine de Pizan és una de les mares simbòliques de la literatura feminista, una de les primeres que va lluitar amb la seva escriptura, a la vista de tots, per a destruir el patriarcat de la seva època.

Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation. Llegeix-ne la versió original.