Pau Moreno Martin, investigador del grup de recerca M3O de la UVic-UCC, Eduard Minobes Molina, director del Departament de Ciències de la Salut Bàsiques, professor agregat de Fisioteràpia i investigador del grup M3O de la UVic-UCC, Javier Jerez-Roig, professor de Fisioteràpia i coordinador del grup M3O de la UVic-UCC. 

L’augment en l’esperança de vida i la disminució de la natalitat estan provocant que l’edat mitjana de la població a nivell mundial i la proporció de població de més edat sigui cada vegada major. L’esperança de vida dels espanyols és de les majors europees i hi ha una persona major de 65 anys per cada quatre en edat de treballar.

Aquest augment en la longevitat no sempre va acompanyat de qualitat de vida i bona salut. Amb l’envelliment, les capacitats físiques i mentals es perden gradualment i creix el risc de sofrir malalties. De fet, les taxes de dependència també estan augmentant any rere any. Per aquesta raó, l’envelliment poblacional genera un desafiament sense precedents per als sistemes de salut en tots els països.

L’envelliment saludable sovint s’entén com un estat positiu lliure de malaltia on es poden distingir individus sans i malalts. Però entendre-ho així sol ser problemàtic en edats avançades, ja que la major part de persones majors tenen una o més malalties, però les poden tenir controlades i que influeixin poc en el seu dia a dia.

Per aquesta raó, l’Organització Mundial de la Salut va canviar el paradigma i va definir l’envelliment saludable com el procés de fomentar i mantenir al llarg dels anys la capacitat funcional que permet el benestar en la vellesa.

La base de l’envelliment saludable

La capacitat funcional es defineix com “els atributs relacionats amb la salut que permeten a una persona ser i fer el que és important per a ella”. Està composta per la capacitat intrínseca de la persona (la combinació de les seves capacitats físiques i mentals), el seu entorn (incloent l’entorn físic, social i polític) i les interaccions entre la persona i l’entorn.

El procés d’envelliment òptim és aquell que manté la capacitat intrínseca alta al llarg dels anys. No obstant això, si al llarg d’aquest procés la persona sofreix un declivi en la seva capacitat intrínseca, un entorn favorable pot suplir aquestes deficiències i mantenir la capacitat funcional.

No obstant això, unes certes persones poden sofrir tal declivi que, fins i tot en un entorn favorable, no són capaços d’emprendre les tasques bàsiques de la vida diària per si soles. Llavors requereixen a una altra persona, la qual cosa es denomina dependència de la cura.

Aquesta cura pot donar-se en la pròpia casa, potser amb alguna adaptació, o reubicant-se a un entorn més preparat. El 80% de persones majors prefereix viure en la seva llar o comunitat, probablement perquè tenen un sentit de connexió, seguretat i familiaritat.

No obstant això, envellir en la llar pot no ser la millor opció per a aquelles persones aïllades, les que visquin en un entorn desfavorable o amb massa nivells de cures. És en aquests casos quan l’opció d’ingressar en una residència es torna necessària.

Els sistemes de salut no estan seguint el ritme

Encara que estem davant una ràpida transició cap a un envelliment poblacional, els sistemes de salut no estan seguint el ritme i no estan preparats per a complir amb els objectius d’envelliment saludable.

El principal objectiu del sistema d’atenció convencional ha estat manejar o curar les malalties de les persones. Aquest sistema ha funcionat relativament bé: ha permès augmentar l’esperança de vida de la població, però ha provocat que la població estigui vivint més temps amb menys salut i qualitat de vida.

Prolongar la salut al llarg dels anys i reduir la bretxa entre l’esperança de vida i els anys de vida saludables ha de convertir-se en el nou objectiu dels sistemes de salut. Per a això, fa falta potenciar la capacitat funcional de les persones. De fet, centrar-se en la promoció de la capacitat intrínseca de les persones majors és més eficaç que prioritzar la gestió de malalties cròniques específiques. Fins i tot, pot ajudar a evitar tractaments innecessaris, polifarmacia i els seus efectes secundaris.

Així mateix, l’atenció residencial convencional s’ha basat en un model mèdic de prestació de serveis que opera més com un hospital que com una casa. Probablement pel fet que els residents geriàtrics són una població extremadament complexa i vulnerable, amb alts nivells de dependència física, deterioració cognitiva, multimorbiditat i polifarmacia. Així, la cura s’ha centrat principalment a mantenir amb vida a les persones majors i a satisfer les seves necessitats bàsiques, com banyar-se o vestir-se, a costa dels objectius d’un envelliment saludable.

No obstant això, sabem que la capacitat funcional dels residents decau molt ràpid i que la dependència de la cura podria ser la despesa econòmica més important d’aquestes institucions. De la mateixa manera, les residències haurien de redefinir-se cap a un rol més positiu i proactiu, on l’atenció busqui l’optimització de la capacitat intrínseca de les persones i ofereixi un entorn favorable per a compensar la possible falta de capacitat.

Quines polítiques de salut necessitem?

Per a satisfer aquestes necessitats d’envelliment poblacional es requereixen canvis significatius en les nostres polítiques de salut. Fa falta aplicar estratègies de prevenció, educació i promoció de la salut a nivell de tota la població, no sols per a les persones majors. L’envelliment saludable engloba tot el cicle de la vida.

Una de les claus de promoure la salut a llarg termini és fomentar estils de vida saludable. Això inclou fomentar l’activitat física regular, una dieta equilibrada, la reducció d’hàbits tòxics com fumar o consum d’alcohol, i fins i tot factors no físics, com el maneig de l’estrès, del somni, l’optimisme, riure, aprendre, estar connectat socialment o tenir un propòsit en la vida.

Conseqüentment, els pacients han de passar de ser receptors passius de la sanitat a convertir-se en participants actius de la seva salut i planificació de l’atenció. Per a això, han d’estar ben educats sobre l’optimització de l’estil de vida, tenir coneixements mèdics suficients i prendre el control sobre els seus objectius de salut.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeix-ne la versió original.